Crítiques

Llibert és una obra teatral dirigida per Norbert Martínez i escrita per Gemma Brió, que també protagonitza l'obra juntament amb Tàtels Pérez i Mürfila.

És una tragèdia basada en un fet real viscut per Gemma Brió i Norbert Martínez. Tracta del patiment, de l'esperança i de les decisions que ha de prendre una mare durant els quinze dies de la vida del seu fill, en Llibert, que neix amb greus danys cerebrals.

Tot l'escenari blanc, neutre. Tres cadires al fons. Veiem a la protagonista asseguda. Esperar, esperar, esperar, esperar... Decideix convocar la presència de dos esperits. Dues persones que l'ajudin a no rendir-se i superar tot el que vindrà. Una amiga i una cantant.

L'amiga, interpretada per Tàtels Pérez, no només serà l'amiga. Al llarg de l'obra es desdoblarà en multitud de personatges que envolten la vida de la mare.

I la cantant, Mürfila, acompanyarà amb la seva veu i la seva guitarra elèctrica molts moments de l'espectacle que donaran un toc molt canyer a l'obra. Aquesta música és un component molt viu que serà motiu de diversió i d'alleugeriment, però també servirà per provocar tristor, angoixa, i per evadir-se de la realitat. 

Ada, la mare, magníficament interpretada per Gemma Brió, passarà per un viatge emocional al llarg de l'obra amb l'ajuda i suport d'aquests dos esperits. Aquest viatge començarà amb la il·lusió de l'embaràs i acabarà amb l'acceptació que el millor per en Llibert és la mort.

L'obra va alternant dues històries. Per una banda, van succeint els fets en relació amb la vida d'en Llibert, les notícies sobre el seu estat i les difícils decisions que hauran de prendre els pares. I per l'altre, la mare ens porta a llocs paral·lels quan espera... espera... espera... i la sala d'espera perd tot el seu sentit. Podria ser el que sigui, un aeroport, l'entrada al cel... Aquests llocs serveixen per oblidar-se del que realment està passant, per alleugerar el patiment que tots portem dins al llarg de l'obra.

La dramatúrgia utilitzada en aquesta obra és poc freqüent. El públic està situat a tres bandes de l'escenari, i això et fa sentir més proper. La forma que han elegit de narrar i actuar fa que t'escoltis a les actrius com a algú molt proper a tu. El teatre es converteix en una reunió d'amics on tothom pateix pel mateix, on tothom va agafat de la mà. Ens riem junts, discutim junts i plorem junts.

Un joc que fan les actrius per reforçar aquesta sensació d'apropament és utilitzar a gent del públic com a personatges de l'obra. Es dirigeixen als espectadors i fan que tothom vegi un metge, una noia de l'hospital o una amiga seva.

Llibert és un espectacle que et fa reflexionar i pensar molt. És una història explicada des de l'honestedat absoluta, obrint el cor i mostrant tots els sentiments amb una crueltat vertadera, però amb un humor i una ironia que ajuden a superar-ho.

L'obra fa moltes crítiques socials: al sistema sanitari, a lleis absurdes, als controls aeroportuaris, a la burocràcia...

Un dels temes que s'atreveix a esmentar l'obra és l'eutanàsia. Allò que ningú diu en veu alta, allò que, com diu Gemma Brió, només surt a les pel·lícules.

I una de les reflexions més importants que fa pensar molt és aquesta:

"Has tingut la mala sort de néixer nen, i no gat. I no perquè els gats tinguin set vides, no... Això és una cosa dels contes que no és certa. En realitat, els gats, només en tenen una, de vida, però es diu que en tenen set, perquè la seva vida val per set. Perquè és una vida digna. Una vida de gat."

Aquesta frase que diu Gemma Brió a l'obra posa en dubte la dignitat de la vida humana, la dignitat d'un nadó que es mor amb només quinze dies. Et fa reflexionar sobre la teva vida i la injustícia d'alguns fets.

Després de tota aquesta muntanya russa de fets i d'emocions, acaba l'espectacle amb una escena molt cruel i trista acompanyada d'una música que t'impedeix aguantar la llàgrima. Silenci absolut. Ni un respir, ni un moviment, tothom amb el cor encongit.

La meva experiència personal amb aquesta obra ha sigut espectacular. M'ha encantat, m'ha arribat a remoure d'una manera impressionant, he gaudit molt amb la dramatúrgia i la forma d'explicar les coses i he descobert un teatre nou, un teatre que utilitza el que sigui, el que faci falta, perquè quedi clar. M'ha provocat una infinitat de sensacions i sentiments que no oblidaré mai.

Ningú es pot perdre aquesta meravella d'obra. Et diverteix, t'entristeix, et fa riure, plorar, et remou el cor i et fa reflexionar. És una obra sincera i cruel, que diu veritats i que no et deixarà indiferent.

Vola Llibert, vola!

Los Mácbez

Los Mácbez és un espectacle teatral dirigit per Andrés Lima que està basat en "Macbeth", un clàssic de Shakespeare. L'obra està adaptada per Juan Cavestany i els protagonistes són en Javier Gutiérrez i la Carmen Machi, dos actors reconeguts.

Aquest espectacle trasllada l'Escòcia medieval a una Galícia actual, expressant la mateixa corrupció, maldat i ambició que a l'obra de Shakespeare, però amb una lluita de poder polític que té el mateix final que el tràgic Macbeth.

En primer lloc, l'escenografia de l'obra és senzilla però realment estètica i acollidora. Es tracta d'una espècie de caixa o cub amb tres parets, terra i sostre, tot de color blanc brillant i amb una porta a cada costat. Al mig d'aquesta caixa hi ha tres cadires transparents i d'estil modern que durant l'obra les van canviant de lloc segons demani l'escena.

Aquesta imatge tan blanca, correcte, neta i moderna desperta la curiositat del públic, i encara més en els moments de l'obra que hi ha un joc de llums. Tota la sala canvia de color segons el tipus d'escena (pensaments de Mácbez, escenes de les bruixes, la casa dels Mácbez...) i això és molt estètic i interessant per a l'espectador. Durant l'obra, tota aquesta netedat que transmetia la caixa al principi de l'obra va desapareixent a poc a poc: es trenquen copes, es taca de sang, es desordena la sala... Aquest procés reflecteix el progrés que fan els dos protagonistes de l'obra, que cada vegada són més ambiciosos i maquiavèl·lics, fins a arribar a les seves morts. A més, al final de l'obra també es juga amb l'escenografia, però en comptes de canviar el color, les parets se separen i la caixa s'obre destruint-se completament, simbolitzant la derrota i l'enfonsament de Mácbez.

La música és un altre element de l'obra que trobem en els moments adequats i que ajuda a acabar d'harmonitzar l'espectacle. Hi ha moments que una de les actrius, la que també fa de narradora, es converteix en cantant, i són moments que realment guanyen molta força.

Acompanyant aquesta deliciosa música, moltes escenes de l'obra tenen coreografies molt boniques que amenitzen la funció donant un to divertit i atrevit que no deixa al públic indiferent.

Respecte a la interpretació, el que més cal destacar és l'espectacular, meravellosa i poderosa Carmen Machi, que posant un sol peu a l'escenari feia brillar i tremolar tot el teatre. Era impossible apartar la mirada d'ella. La seva energia, la seva increïble presència i l'actitud de poder i maldat donaven lloc a una Lady Macbeth reencarnada en Senyora Mácbez.

Javier Gutiérrez tampoc està gens malament de Senyor Mácbez. Tenia molta energia, sobretot en els seus monòlegs, que t'atrapaven i et feien sentir el seu patiment. Està bé matar per aconseguir poder polític? És millor matar o esperar que el temps actuï? Tot el públic sentia la mateixa angoixa que Mácbez, produïda per l'ànsia de poder i el remordiment d'haver matat.

Els altres actors s'encarregaven de tots els altres personatges. Aquests són: Chema Adeva, Jesús Barranco, Rulo Pardo, Laura Galán i Rebeca Montero. La veritat és que molta gent haurà sortit del teatre pensant que hi ha 9 o 10 actors secundaris en comptes de cinc, perquè és increïble els canvis que adoptaven amb cada personatge diferent, amb l'ajuda de vestuari i perruques. Costa creure que sempre són els mateixos.

Per últim, cal esmentar alguns petits contres de l'obra. És possible que es faci una mica llarga, perquè hi ha alguns temes que s'allarguen més del que deurien, i a més, si no s'ha llegit o vist una altra versió de Macbeth i es perd el fil de la història, pot ser difícil retrobar-lo.

Recaragolant-nos una mica més, la veritat és que hi ha algunes frases en moments concrets que no s'entenen, ja que les diuen en gallec, i encara que no siguin importants, poden desconcertar a l'espectador. Però tot això són coses poc importants que per res del món treuen mèrit a una obra com aquesta.

En definitiva, Los Mácbez és una obra teatral que ningú es pot perdre. És un Macbeth modern ple de vida, d'ambició, de poder, d'alcohol, de diversió, de sang, de maldat, d'imaginacions, de música i de coreografies que formen un espectacle de 10.

Minus 16 (IT Dansa)

Minus 16 és una coreografia d'Ohad Naharin i representada pels joves ballarins de la companyia IT Dansa, de l'Institut del Teatre de Barcelona.

L'espectacle comença amb la improvisació d'un ballarí mentre el públic va entrant. Sempre al ritme de la música i amb moviments molt polits, marcats i diferents a cada estil de música. Després col·loquen unes cadires en semicercle a l'escenari, on tots fan una coreografia molt ben coordinada, que la van repetint fent petits i evolutius canvis. Aquesta coreografia deixa al públic molt sorprès, gràcies a la bona coordinació, la perfecció dels moviments i l'impacte visual que fa tot aquest conjunt.

Seguidament una parella de ballarins ens sorprèn amb una coreografia o improvisació en la qual expressen molts sentiments i fan despertar la curiositat del públic.

I per últim, l'espectacle acaba amb un tros en què cada ballarí treu una persona del públic a ballar. La finalitat és fer-ho passar bé al públic i gaudir amb la música, seguint els moviments del ballarí o esperant a veure què et fa ballar.

L'any passat ja vam veure una obra d'IT Dansa, i és una companyia de dansa contemporània que m'agrada molt.

Primer de tot, tenen una capacitat de moviment i d'improvisació increïble, i no cal dir que l'energia tampoc els hi falta. Aquesta capacitat és la que fa que el públic es quedi meravellat sense poder apartar la vista de l'escenari.

Una altra cosa que m'agrada molt és que hi ha molts moments en què miren al públic i això fa sentir-te un més de la funció. També s'atreveixen a treure gent del públic a ballar, i això al principi pot ser estrany, però t'acaben contagiant la seva energia i les ganes de moure's i passar-s'ho bé.

¡Ay!

¡Ay! és un espectacle de flamenc, on Eva Yerbabuena balla en solitari amb l'acompanyament de música en directe de Paco Jarana amb la guitarra, Vladimir Dimitrenco amb el violí, percussió d'Antonio Coronel i tres meravelloses veus flamenques d'Enrique El Extremeño, José Valencia i Juan José Amador. Tot això, sota la creació i direcció musical de Paco Jarana i amb la idea original, coreografia i direcció d' Eva Yerbabuena.

L'espectacle consta de sis escenes de ball: Susurro, De medio lado, Ni contigo ni sin ti, Nana i café, Barro, Entre cajas i Alas negras. Totes tenen la gran essència del flamenc i mostren experiències i desitjos que ha viscut i té l'excel·lent Eva Yerbabuena, que balla amb una tècnica impressionant i un flamenc pur.

És espectacular com Yerbabuena aconsegueix arribar al flamenc que tots tenim amagat. La seva perfecció i tècnica mostren una interpretació i un ball que mai havia vist.

Jo mai havia vist flamenc i m'ha sorprès moltíssim, Eva Yerbabuena ha aconseguit tenir-me una hora i mitja mirant fixament l'escenari, meravellada. El seu ball amb l'acompanyament dels cantants i els músics creen una barreja perfecte que no et deixarà apartar els ulls de l'escenari ni descansar l'oïda.

El joc de llums és un element fort de l'espectacle. Cada ball té el seu joc de llums que crea el seu món flamenc. Alguns moments brillants de l'espectacle són els finals de les cançons, on un focus il·lumina només a Eva Yerbabuena. Un silenci fascinant que et posa la pell de gallina és el protagonista d'aquests moments.

La posada en escena és igual de perfecte que el ball i la música. Tot molt cuidat, molt estudiat i amb la intenció d'atrapar al públic.

M'emporto una experiència inoblidable i el coneixement d'Eva Yerbabuena, la flamenca que m'ha endinsat dins d'aquest món meravellós que abans no coneixia. Tan si t'agrada el flamenc com no, ¡aquest espectacle s'ha de veure!

La Peixera

"La Peixera" és una obra de teatre gestual amb màscares de la Companyia Los Jimenes, sota la direcció de Jordi Basora i les màscares d'Alfred Casas. Els set intèrprets són: Chema Egea, Berta Graells, Cèlia Legaz, Raquel Molano, Xavi Palomino, Núria Planes i Adrià Viñas.

L'obra ens mostra dos dies normals i corrents d'una família dels anys 80, on torbem a la mare, el pare, el fill gran, les filles bessones mitjanes, el nen petit autista i l'àvia, convivint tots en un pis petit, on les trobades amb els altres membres de la família es fan inevitables. Aquestes trobades provoquen tot un seguit de situacions quotidianes i extremades que fan riure al públic.

El que més em va agradar van ser les màscares. Sempre havia volgut veure un espectacle que fos sencer amb màscares, i vaig sortir sorpresa de tant que em va agradar.

La construcció física de cada personatge era molt clara. A l'hora de donar vida i mostrar l'actitud dels personatges, ho feien amb molta energia i moviments clars i nets. S'entenia perfectament tot el que feien i per què.

L'escenografia d'aquesta obra és interessant. Al principi, al veure tants armaris i objectes vaig pensar que era innecessari que era tanta cosa que quasi no quedava espai per actuar. Però ara, crec que tot el que hi havia l'escenari era essencial per l'obra. L'argument era d'una família que feien coses normals i quotidianes, i el que representava l'escenografia era això mateix, un pis petit ple de coses que tothom té i fa servir a casa seva. A sobre l'escenari, no hi havia ni un sol objecte que no fessin servir al llarg de l'obra.

En cap moment es fa avorrit per l'espectador, al contrari, l'obra fa que estiguis pendent d'ella en tot moment, ja que moltes vegades passen coses diferents simultàniament.

Com a coses a millorar, la veritat és que hi havia moments que et podies perdre alguna cosa, ja que a un altre lloc de l'escenari estava passant una altra cosa més interessant i en aquell moment només et fixes en allò Però la veritat és que, encara que t'agradaria poder-ho veure tot, no era un problema, perquè no havies de seguir cap fil i era impossible perdre't en la història.

També, algun dels personatges costava d'entendre quin era el seu paper. Per exemple, el pare, al principi de l'obra, sembla que sigui l'avi, però més endavant t'adones que no. I el fill gran també es podria confondre amb el pare, en algun moment.

En conclusió, és una molt bona i recomanada obra amb una preparació tècnica molt treballada i interessant, unes històries simples i quotidianes però que es fan còmiques perquè són absurdes, i uns intèrprets molt bons. Et fa riure i veure des de fora una família amb tots els seus problemes, i això et fa reflexionar sobre la teva.

Expressions d’una alemanya,

cançons d’entreguerres

És un espectacle musical a càrrec de Laura López (actriu, cantant i directora) i de Raul Perera (pianista). Proposa un viatge musical amb cançons de cabaret i teatre del Berlín durant la República de Wiemar.

L’objectiu d’aquesta obra és cantar cançons alemanyes i, a la vegada, interpretar-les. I sobretot, amb un acompanyament preciós de piano. Sincerament, quan la Laura acaba la primera cançó i comença explicar el que farà a l’espectacle es fa estrany, per què no hi estàs acostumat. Ara bé, quan va avançant l’espectacle et va atrapant en el món de la música i et comença a agradar la proposta.

La Laura López, dissenyadora de l’espectacle i protagonista, que a més, va alterant les cançons amb les explicacions, juga molt a l’hora d’interpretar, es manté amb molta energia al llarg de les cançons i crea unes imatges i uns personatges molt interessants. També, demostra una gran agilitat damunt l’escenari i un gran coneixement musical.

L’escenografia és senzilla però acollidora, s’adapta molt bé a l’espectacle i està molt ben utilitzada per l’actriu.

És un espectacle entretingut i molt bonic, on descobriràs unes cançons precioses, una gran actriu i un gran pianista.

The friki Shakespeare's show

The friki Shakespear’s show és una comèdia amb l’única intenció de fer riure i divertir. El text està basat en “Les Obres Completes de William Shakespeare”, d’Adam Long, Daniel Singerand i James Winfield, i està adaptat per Gemma Martínez, una de les actrius.

Tracta de tres personatge, que encarnen les actrius Gemma Martínez (la qual aquell dia va ser substituïda), Georgina Cardona i Tàtels Pérez, que es proposen explicar al públic totes les obres de William Shakespeare en 60 minuts de rellotge, una disvaratada i difícil idea.

És una espectacle divertit i enginyós, que atrapa a l’espectador des del primer minut i el fa passar una bona estona, perquè té una dinàmica impressionant que no deixa lloc a la distracció.

Comencen per Romeu i Julieta i acaben per Hamlet, que són les més treballades. Entre mig intenten recopilar totes les comèdies juntes i totes les tragèdies, però hi ha moments en que no s’acaba d’entendre, donat el poc temps que tenen i a la rapidesa de l’espectacle, que no et deixa temps d’assolir-ho.

El to còmic i la paròdia no falten en aquest espectacle, de la mà de les tres actrius que fan una molt bona interpretació. S’entenia perfectament l’actitud de cada personatge, què deien, què feien i per què ho feien.

Un espectacle recomanable que t’atraparà des del primcipi, on coneixeràs millor algunes obres de Shakespeare, et distreuràs i passaràs una bona estona.

Un trozo invisible de este mundo

Un trozo invisible de este mundo és una obra escrita per Juan Diego Botto, protagonitzada per ell i Astrid Jones i dirigida per Sergio Peris - Mencheta.

L’obra consta de cinc monòlegs. Arquímedes, un agent de duanes que encarna l’arrel del racisme, interrogant als espectadors i posant-los al lloc d’immigrants. Locutorio, un monòleg amb molt d’humor on un immigrant argentí que porta 6 anys treballant a Madrid parla per telèfon amb la seva dona i li explica com li va tot i com l’enyora, però sempre amb discussions i confusions que faran riure a l’espectador

Carta al hijo, el monòleg que protagonitza Astrid Jones interpretant a una dona africana que li explica al seu fill com de difícil és la vida, relatant el seu viatge a Europa i tots els obstacles que hi va trobar.

Turquito, una història commovedora que relata un jove, sobre la seva experiència durant la tortura a l’Argentina de la dictadura de Videla.

I per últim, El privilegio de ser perro, el monòleg final que explica amb molt de sarcasme el patiment d’un home exiliat i el que va suposar per ell perdre-ho tot.

L’escenografia d’aquesta obra es caracteritza per una cinta transportadora de maletes d’un aeroport en mig de l’escenari, i això crida molt l’atenció. Al llarg de l’obra, passen incomptables maletes que els diferents personatges aniran escampant per tot l’escenari, en relació amb la història que van explicant. Maletes plenes d’il·lusions, d’esperança, i de somnis que es podien complir, o no. Per mi, l’escenografia és la ideal per l’espectacle, ja que ajudava molt als monòlegs i als actors, que juguen molt amb tot el material i l’espai que tenen.

Respecte a la interpretació, Juan Diego Botto em va sorprendre molt. No podia deixar d’escoltar-lo, de mirar-lo, de comprendre’l i de posar-me en la pell del seu personatge. Era increïble com donava les direccions a les frases i com utilitzava l’espai.

Astrid Jones, per altra banda, també em va agradar molt. Interpretava altres personatges mentre explicava una història al seu fill des d’un personatge, i s’entenia perfectament. També donava moltes direccions al text i utilitzava tota l’escenografia de manera lògica i natural.

És una obra que fa una crítica social amb l’ajuda de l’humor i el riure, el drama més absolut i finalment, la ironia i el sarcasme. Et farà entretenir, pensar, plorar, riure i sobretot, reflexionar.

Krapp

Krapp o l’Última cinta de Krapp és una obra escrita per Samuel Beckett, que tradueix, dirigeix i interpreta Victor Álvaro, fent d’ella una comèdia, sense deixar de banda la tragèdia del personatge.

L’obra tracta d’un clown que entra en una sala on hi ha una taula petita amb una cadira, moltes caixes als costats i a sobre la taula, un magnetòfon amb un micròfon. Darrere la taula hi ha una paret negra on el personatge a vegades s’hi amaga per treure una ampolla de vi, o un llibre gegant que li donarà joc al llarg de la història.

El principi és molt particular; el personatge entra i camina per la sala content i ballarí, fins que es cansa i s’asseu a la cadira, tot això interpretat amb molta comèdia. A partir d’allà, el personatge es torna trist i melancòlic escoltant gravacions de la seva joventut.

El que més et crida l’atenció és l’estat del personatge durant tota l’obra, es manté expressiu i enèrgic, i això fa que no puguis apartar la vista d’ell per que cada gest i cada paraula que diu t’atrapa i et deixa sorprès i neguitós, per saber el que passarà després.

A vegades et donaven ganes de riure i altres, et donaven ganes de sortir a l’escenari per abraçar-lo. No sabíes si sentir pena per ell o no, per que també et feia riure.

Sí que és veritat que, com el començament és tan animat i divertit, quan comença la part trista de la història es fa una mica avorrit, ja que no t’esperes que vingui una història així. Però Victor Álvaro ho defensa molt bé, mai se’n va del seu personatge i entremig de les gravacions es va aixecant per menjar-se un plàtan o per veure dos o tres gots de vi, jugant tot el que fa amb el seu personatge i buscant el riure del públic.

A mi m’ha agradat molt aquesta obra, es podria dir que és de les que més m’ha agradat, ja que veia en tot moment un personatge molt enèrgic, ficat en el paper i defensant un espectacle d’una hora. M’agradaria veure més obres així.

Kamuyot (IT Dansa)

Kamuyot és una coreografia d’Ohad Naharin i representada pels joves ballarins de la companyia IT Dansa, de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Aquest espectacle ha estat el primer que m’ha agradat en tots els que he vist de dansa. Els ballarins tenien una forma molt eficaç d'introduir-nos dins l’espectacle; en molts moments hi havia mirada amb el públic, i fins i tot ens donaven la mà i ens treien a ballar. És una idea nova de la que tenia fins ara de la dansa.

El que més em va sorprendre, va ser que prèviament, la directora artística de la companyia ens havia dit que hi havia molts moments d’improvisació. Llavors, durant l’espectacle m’hi vaig estar fixant per veure si era capaç de trobar-los, i em vaig quedar parada per que podien ser perfectament coreografies de l’espectacle. Em va agradar molt que tinguessin tanta capacitat d’improvisació i vaig gaudir-la molt.

També s’ha d’esmentar la gran energia que tenien, era increïble com feien els moviments, com es coordinaven i com ens ho ensenyaven.

En conclusió, aquest espectacle m’ha obert els ulls en l’àmbit de la dansa, cap dels espectacles de dansa que havia vist m’havien fet reflexionar tant, els dono l’enhorabona als ballarins i espero que es superin encara més.

Moulin Rouge

Moulin Rouge is a film about the love story of a writer. Christian decides to leave his bourgeois life to pursue his dream of being a writer and he get to Montmartre. There, he meets a bohemians that ask you to write your new show “Spectacular, spectacular”, which will premiere at the nightclub “Moulin Rouge”. Christian accepts y and so he know Satine, the star of Moulin Rouge.

Christian accepts y and so he know Satine, the star of Moulin Rouge. Christian and Satine fall in love, but two great obstacles prevent them from being together: Duke, the future inversor of Moulin Rouge, who wants possess to Satine, and Satine’s serious illness.

Duke finishes by discover the love between Christian and Satine, and he hit to Satine. Then, the lovers decide elope, but Satine discover that is dying and she says to Christian that has never loved him. 

Christian, torn apart, interrupt the show, and Satine finishes singing the song that they composed together to declare their love in public.

The Duke’s plan to kill Christian goes wrong, and the interpretation of love of Christian and Satine make that the show finishes wonderfully. But, when the curtain closes, Satine starts coughing blood and Christian understand what happens. Satine dies in the arms of Paul in a very romantic scene and she asks you to write their story.

I loved this movie, I’m very romantic and I didn’t expect to be surprised for this film.

Adreça desconeguda

El divendres 29 de novembre vam anar a veure “Adreça desconeguda”,  una obra protagonitzada per Lluís Homar i Eduard Fernández, que tracta d’una història sobre un alemany i un jueu nortamericà, dos grans amics que es comuniquen per cartes i que acabaran mostrant el pitjor d’ells mateixos.

La forma en què explicaven la història em va semblar la més adient: el que rebia una carta l’obria, però era l’autor qui la deia. Al principi, però, se’m feia pesat i en alguns moments desconnectava, perquè m’avorria, la història no m’atrapava i creia que hi havia molt poca interpretació i molt poc moviment. A mida que passaven els minuts, m’enganxava més i m’agradava més la interpretació dels actors.

La posada en escena va ser el que més em va agradar, resultava molt familiar i t’ajudava a entendre la història. Alguns estàvem col·locats als costats de l’escenari, i en aquesta obra em va agradar més estar asseguda allà que a “El sopar”, perquè ho van enfocar diferent. En aquesta obra hi havia dues cadires i una catifa. A mida que avançava la història anaven canviat les cadires de lloc, cosa que em va agradar molt perquè tenia relació amb la història; al principi estaven col·locats un davant de l’altre, més tard, quan la seva amistat començava a bifurcar-se, les van posar d’esquenes, i cap al final, les van posar fora de la catifa.

També em va agradar la relació de la llum que anava baixant a poc a poc. Com ens va dir Lluís Homar en la xerrada, en un moment t’adonaves que la llum havia baixat, i també t’adonaves que la relació entre els amics es conduïa al caos.

L’ambient que es respirava era impressionant, els actors tenien molta energia. No deixaven mai d’estar en el paper del personatge i em va agradar molt la interpretació, sobretot la del Lluís Homar. Tenia molt clares les direccions i tot el que havia de fer, alguns moments de silenci on hi havia molta tensió per la història, em quedava mirant-lo i veia molt clar l’ànim i la intenció del personatge.

En sortir del teatre, vaig sortir una mica confusa, pensant en l’obra. Em va agradar, però penso que podrien haver millorat el principi i alguns moments que també es feien pesats. Ara, la meva conclusió és molt bona, admiro molts als actors per ser capaços de fer una obra com aquella i d’emocionar-me.

El sopar

Aquesta obra em va impressionar molt. He vista algunes obres d'improvisació i per mi, aquesta ha estat la millor. La capacitat de crear una obra al mateix moment, tan llarga i amb tanta informació que tenien em va semblar espectacular.

Al começament, quan ens van enviar a cada grup amb un dels actors em va extranyar, mai havia anat a una obra que fessin això. Al veure tot el que ens preguntava el corresponent actor vaig pensar que aquella informació només la teníem els que estàvem allà, i que la dels altres actors no la sabíem. La idea em va semblar molt original, tenia ganes de veure l’obra.

Quan va començar, estava una mica perduda, em costava entendre als actors. Més tard em va començar a agradar, em reia molt i penso que ho feien molt bé. Cada minut que passava em quedava més impressionada, perquè pensava que tot allò ho estaven creant al moment, no tenien res preparat, i mai es quedaven sense saber què dir o què fer. A més, algún personatge podia tenir una informació que contradeia la de l’altre, de manera que s'havien d’adaptar a tot i escoltar molt bé a tots. Em fixava en els actors i veia que estaven molt concentrats en tots els moments.

Però vaig trobar alguns inconvenients que crec que es podríen haver arreglat. No em va agradar que ens coloquéssin al voltant de l’escenari, perquè hi havia moments que un o dos dels actors els veia d’esquena, i no podia veure’l ni escoltar-lo bé. Penso que podríen haver-ho fet d’una manera que tot el públic els pogués veure a tots.

El fet que jo només sabés la informació d’un personatge em semblava interessant, però no m’acabava d’agradar, perquè en alguns moments no m’enterava de què parlaven, o tots reien i jo no sabia perquè, o em perdia… i quan feien algún comentari que jo si que sabia volia que tothom ho sapigués.

La meva conclusió és que em va agradar molt, i algun dia m’agradaria tenir la capacitat d’improvització que tenen ells i poder fer una obra com aquella. Però tot i així, com ja he dit, crec que alguns aspectes es podríen cambiar, llavors m’haguès agradat més.

La caputxeta galàctica

A mi aquesta obra em va agradar molt, no m'esperava gens el que vaig veure.

Al principi no sabia on mirar, vaig veure l'escenari i vaig pensar: ¿que faran amb això? Llavors va començar l'espectacle i em vaig quedar una mica desconcertada. Va començar un video a la pantalla gran i em va sorprendre, perquè pensava que veuria un obra de teatre, no un video. Després em vaig començar a fixar en que a l'esquerre i havien dos nois fent pintures a una espècie de taula, que la actriu que feia de caputxeta es va posar davant d'una cámara, amb una pantalla al darrera i no entenia res. Al poc temps em vaig adonar que el video era una barreja de tot el que feien, i que tot sortia al mateix moment, i em vaig quedar molt sorpresa al entendre-ho, però em va agradar.

La idea que es vegi tot el treball que fan perquè quedi algo ben fet representat en un video, i que a més a més ho fessin tot al moment; la pintura, l'acció, la música, el so... va ser molt innovadora i trencadora. Hi havia moments de tensió en que la caputxeta cridava o fugia, els pintors pintaven o posaven plantes, alguns cridaven i altres feien sons, tot a la vegada, que a mi realment se'm van posar els pels de gallina.

El que si és veritat és que vegades era imposible seguir la historia, feien coses tan rares que no es podia entendre. Pot ser que a algú li agradés, perquè et fa fer un viatge molt tranquilitzador i a la vegada inquiet, això depen dels gustos, però a mi, això és lo únic que em desconcertava una mica.