Cinema [2n]

EL CINEMA

El cinema és l'art de fer films cinematogràfics, que consisteix en una il·lusió de moviment produïda pel visionat de moltes imatges fixes que canvien molt ràpidament. Aquesta sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina.

En el cinema, aquestes imatges es projecten sobre una pantalla molt gran, en un ambient de penombra o foscor. Aquestes imatges fixes s'han d’haver enregistrat prèviament sobre una pel·lícula de cel·luloide, l'una a continuació de l'altra.

Habitualment, en el cinema modern es projecten les imatges fixes a una freqüència de 24 fotogrames per segon.

HISTÒRIA DEL CINEMA

La història del cinema com a espectacle va començar a París, França, el 28 de desembre de 1895. Des de llavors ha experimentat una sèrie de canvis en diversos sentits. D'una banda, la tecnologia del cinematògraf ha evolucionat molt, des del primitiu cinema mut dels germans Lumière fins al cinema digital del segle XXI. D'altra banda, ha evolucionat el llenguatge cinematogràfic, incloses les convencions del gènere, i han sorgit així diferents gèneres cinematogràfics. En tercer lloc, ha evolucionat amb la societat, amb el que es van desenvolupar diferents moviments cinematogràfics i cinematografies nacionals.

CORRENTS DEL CINEMA

VANGUARDIA ESTADOUNIDENSE

La Vanguardia estadounidense és un corrent cinematogràfic que comprèn el nou cinema nord-americà dels anys 60 i 70. S’escapa del cinema clàssic de Hollywood i comença a experimentar amb el cinema contracultural. Té una gran autoconsciència artística i les seves pròpies vies de distribució. És de tipus artesà i no necessàriament és de forma narrativa.

L’anomenem Vanguardia estadounidense perquè “vanguardia” fa referència a un nou estil que trenca amb els anteriors. Encara que també es pot anomenar “Cine Underground” o “Cine Underground Estadounidense”.

Origen

La Vanguardia estadounidense es va originar a Nova York, a finals de la dècada dels anys 40. Durant aquesta època es produeix una fuga massiva d'intel·lectuals i artistes d'Europa als Estats Units d'Amèrica, per causa del nazisme, i això provoca que el cinema independent evolucioni. Finalitza el monopoli comercial dels grans estudis de Hollywood, i a més, es veuen enfrontats a la creixent oferta televisiva i a les petites companyies cinematogràfiques que els hi fan la competència amb pressupostos molt minvats i temes molt més atrevits.

Aquests cineastes independents van introduir en les seves obres, continguts que, fins molt poc abans, haguessin estat rebutjats pels comitès de censura i per les juntes directives de les productores.

Autors principals

MAYA DEREN

És considerada la primera directora de Vanguardia estadounidense. Ella anomenava els seus films “pel·lícules de càmera”. No aspirava a tenir un públic ampli, sinó a un públic més aviat intimista. Va visitar instituts, universitats, museus… i així va donar a conèixer aquest cine experimental que va acabar sent un nou corrent cinematogràfic.

La seva pel·lícula més destacada va ser “Meshes of the afternoon”, un dels films experimentals més importants de la història. Tracta d’una dona (interpretada per la mateixa Maya Deren) que explora les seves imatges interiors a través d’un somni. Aquí el podem veure: Meshes of the Afternoon

KENNETH ANGER.

També, un dels autors més importants de la Vanguardia estadounidense. En les seves obres, es caracteritza per l’ocultisme, l’escàndol, la violència i la conducta homosexual.

La seva pel·lícula més important és “Fireworks”, un film experimental que representa un somni on ell mateix (Anger), de jove, és violat i torturat per un grup de mariners. Aquí el podem veure: Fireworks

CINEMA VERITÉ

Va aparèixer a França l’any 1960 aproximadament. Va ser el naixement del cinema polític-social. Al començament a aquesta tècnica se l’anomenava Cinema-Ull, gràcies a Dziga Vertov, cineasta soviètic.

Aquest cinema utilitza càmeres portàtils i so sincronitzat. Gràcies a les petites dimensions de la càmera era fàcil la seva manipulació i ús per a la gravació de llocs més tancats; com podria ser un cotxe. No s’utilitzaven ni platons ni llums ja que l’objectiu era captar la vida quotidiana sense modificacions. Per tant, tampoc s’utilitzaven decoracions ni vestuaris. 

També s’utilitzava força el zoom, així realitzaven una única toma de manera que aconseguien els fets sense talls i a temps real. Eren persones gravades espontàniament, ja que les escenes eren improvisades. Per tant ja podem preveure que l’ús d’un guió previ no era necessari.

Pel que fa als actors, no eren professionals del cinema.

Origen

El cinema verité apareix a França l’any 1960 aproximadament, amb la temàtica sociològica i antropològica, entre d’altres podríem dir que és el naixement del cinema polític-social. Fou un dels moviments que va influir més al cinema contemporani, juntament amb la Nouvelle vague i el Free cinema els quals varen aparèixer simultàniament a Amèrica del Nord. L’arrel d’aquest corrent cinematogràfic fou la publicació del documental Primary, de Richard Leacock. Aquest documental recollia els intents de John F.Kennedy y Hubert Humphrey per aconseguir la nominació del Partit Demòcrata. Però la innovació no fou el context del documental, sinó les tècniques que trencaven totalment amb el que s’havia vist fins el moment. Les característiques d’aquest corrent cinematogràfic provenen del documental, y especialment als documentals gravats amb càmeres portàtils i so sincronitzat. És per això que aquesta tendència es deguda bàsicament als grans avenços tecnològics de la dècada dels anys 60.

CINEMA SOVIÈTIC

El cinema soviètic va ser una corrent del cinema basat en el documental publicitari de caràcter polític, situat en temps de guerra, concretament la 1ª Guerra Mundial.

Té una característica principal que el diferencia de la resta de cinemes; era un cinema documental on no s'ultilitzava ficció ni falsedat d'informació, sinó que buscava mostrar la realitat. El seu objectiu era propagandístic.

Origen

El cinem soviètic es va iniciar als anys 30. L'ideari del cinema soviètic passa per la màxima "Un cinema revolucionari per a la revolució". L'ideal bolxevic era mostrar al món el triomf de la Revolució, i per això no es conformaven amb mostrar el que estava succeint a l'URSS, sinó que creien necessari mostrar d'una manera revolucionària.

CINEMA SURREALISTA

En el cinema surrealista s'apliquen els conceptes i tècniques pròpies del Surrealisme (moviment artístic i literari sorgit a França el 1919 al voltant de la personalitat del poeta André Breton). El cinema surrealista prové de la poesia i de les arts plàstiques, per això manté molts dels seus grans motius: creació al marge de tot principi estètic i moral, la fantasia onírica, l'humor desaprensiu i cruel, l'erotisme líric, la deliberada confusió de temps i espais diferents. Els seus realitzadors l'utilitzen per escandalitzar i exterminar una societat burgesa mesquina i sòrdida. Li atorguen a les imatges un valor en si mateixes, recorrent als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.

Origen

El 1928 apareix la primera pel·lícula amb cert contingut surrealista, El cargol i el clergue, de Germaine Dulac i guió d'Antonin Artaud. A l'any següent s'estrena l'exponent més representatiu d'aquest gènere cinematogràfic, Un gos andalús (1929) de Luis Buñuel, l'obra mestra del cinema surrealista. Buñuel continuaria la seva trajectòria cinematogràfica amb un surrealisme més combatiu en L'edat d'or (1930).

CINEMA NEOREALISTA

El neorealisme era un moviment cultural, nascut i desenvolupat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial i després de la guerra. En la pel·lícula dels líders del moviment, que va sorgir de manera espontània i no codificats, van ser, en els anys quaranta, els cineastes Roberto Rossellini, Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Michelangelo Antonioni, Matthew Gianoli, Giuseppe De Santis, Pietro Germi, Alberto Lattuada, Renato Castellani, Luigi Zampa i guionista Cesare Zavattini, que serà compatible, en la dècada següent, Francesco Maselli i Carlo Lizzani. En una posició de les seves pròpies files Federico Fellini.
El cinema neorealista es caracteritza per parcel·les establertes en la seva majoria entre les classes pobres i treballadores, amb els llançaments llargs a l'aire lliure, i sovint utilitza actors no professionals per parts secundàries i fins i tot de vegades les primàries. Les pel·lícules tracten principalment amb l'italià econòmica i moral de la postguerra, i reflecteixen els canvis en els sentiments i les condicions de la vida: l'esperança, la redempció, el desig de deixar enrere el passat i començar una nova vida, la frustració, la pobresa, la desesperació.

Hi ha diversos aspectes que caracteritzen el neo-realisme: les pel·lícules neorealistes són generalment preses amb actors no professionals; les escenes es roden gairebé exclusivament a l'exterior, sobretot a la perifèria i al país; el tema és la vida dels treballadors i els pobres, empobrits per la guerra. Sempre va insistir en la immobilitat, les parcel·les es construeixen principalment en escenes de la gent comú que participen en les activitats quotidianes, completament desproveïts de consciència com succeeix normalment amb actors aficionats. Els nens ocupen un paper de gran importància no només per participar, però, perquè reflecteixen el que "han de fer molt bé."

Origen

El moviment es va desenvolupar al voltant d'un cercle de crítics de cinema que giraven al voltant de la revista Cinema, incloent Michelangelo Antonioni, Luchino Visconti, Gianni Puccini, Giuseppe De Santis, i Pietro Ingrao. Lluny d'escriure sobre política (l'editor era Vittorio Mussolini, fill de Benito Mussolini), els crítics van atacar la pel·lícula atribuïble a la classe de telèfons blancs, que en aquest moment dominava la indústria del cinema italià. En contrast amb la mala qualitat de les pel·lícules comercials, alguns crítics van considerar que el cinema ha de recórrer als escriptors realistes del segle.

CINEMA EXPRESSIONISTA

Cinema expressionista alemany és el nom que se li dóna a un grup de produccions cinematogràfiques amb certs aspectes en comú. Aquest estil de fer cinema té la seva correspondència amb el corrent expressionista, cridada així per contrast amb el corrent impressionista del segle XIX en pintura, és a dir, amb aquell tipus de pintura en la qual preval la «expressió subjectiva» sobre la representació de l'objectivitat . Aquesta pintura recorria a colors feridors i ritmes lineals molt forts. Arrelar fonamentalment a Alemanya, d'on va sorgir el moviment Die Brücke (el pont), fundat en 1905 per uns estudiants d'arquitectura.

Origen

Al cinema arriba, de forma tardana, amb El gabinet del doctor Caligari, pel·lícula inspirada en una sèrie de crims que van tenir lloc a Hamburg, Alemanya. Narrava els esfereïdors crims que cometia Cesare, sota les ordres hipnòtiques del doctor Caligari, que recorria les fires de les ciutats alemanyes exhibint al seu somnàmbul. La idea dels guionistes era la de denunciar l'actuació de l'Estat alemany durant la guerra. El principal atractiu de la pel·lícula resideix en la seva anormalitat escenogràfica, amb xemeneies obliqües, reminiscències cubistes i finestres amb forma de fletxa, tot això amb una funció merament dramàtica i psicològica, i no com una cosa decoratiu. És cert que l'atzar va a contribuir a realçar aquest dramatisme, ja que, a causa de la limitació de la il·luminació en l'estudi on es va rodar, es va decidir pintar els decorats amb llums i ombres. L'expressionisme evolucionarà substituint les teles pintades pels decorats, donant pas a una il·luminació més complexa com a mitjà expressiu. Això dóna origen a un nou corrent que es coneixerà com Kammerspielfilm, que posseeix el seu origen en les experiències realistes del teatre de cambra de Max Reinhardt, famós director teatral de l'època.

FREE CINEMA

Free Cinema va ser un moviment cinematogràfic britànic que va néixer als anys 1950 i es va perllongar fins a la dècada de 1960 i que es caracteritzava per implementar una estètica realista en el cinema de ficció i documental ocupant-se de retratar històries creades a partir de la quotidianitat i compromès amb la realitat social d'aquell llavors, sent una reacció a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica. En ocasions, se li ha denominat com la "Nouvelle vague anglesa", però això no seria correcte, ja que la "Nouvelle vague francesa" va ser posterior a l'Free Cinema.

El Free Cinema busca, seguint la línia del cinema documental i del neorealista italià, acostar-se als éssers anònims de la societat, mitjançant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i emprant la música de jazz per les seves bandes sonores.

Origen

La indústria del cinema anglès va ser la primera a patir les conseqüències de la aclaparadora expansió de la televisió a Europa. El 1947 el país comptava amb tan sols 16.000 receptors, la xifra dels seus espectadors als cinemes era de 1462 milions; deu anys més tard, el 1957, el nombre de televisors havia crescut a 7.100.000 i el d'espectadors a les sales d'exhibició havia baixat a 915 milions. Davant aquest calamitós retrocés i en la impossibilitat de competir amb els colossos americans, el cinema anglès busca noves solucions i una d'elles serà la d'actualitzar el cinema de terror, amanit aquesta vegada amb l'ocupació del color, que permetrà crear efectismes cromàtics tenebrosos o potenciar el dramatisme del vermell de la sang, on va sobresortir la figura de Christopher Lee com un vampir "sexy" i d'aspecte gòtic. Mentre els "horror films" aconsegueixen que hi hagi llargues cues a les entrades de les sales de cinema, un grup de joves passa a l'acció creant el moviment independent Free Cinema. Gairebé paral·lelament a la Nouvelle Vague, es desencadenen una sèrie d'esdeveniments a Gran Bretanya. La revista Sight and Sound publica en 1955 un article de Penélope Houston, que es titula "El país sense descobrir", on va denunciar que el cinema britànic no reflecteix en aquest moment històric l'escena contemporània. Aquest objectiu ho van a pretendre arribar a tres directors amb el seu "free cinema", cinema lliure, fora de tota coacció formal, moral o política i gràcies al suport de l'Institut Britànic del Cinema.

DOGMA 95

Dogma 95 va ser un moviment cinematogràfic avantguardista iniciat en 1995 pels directors danesos Lars von Trier i Thomas Vinterberg, els qui van crear el "Manifest del Dogma 95" i el "Vot de Castedat" . Aquests van ser regles per fer cinema basat en valors tradicionals d'història, actuació i tema, i excloent l'ús d'elaborat efectes especials o tecnología.1 Més tard, es van unir els danesos Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen, formant el Col·lectiu Dogma 95 o els Germans Dogma. El moviment va caure en 2005 a causa de la imprecisió de certes regles del Vot de Castidad.2 El gènere va guanyar popularitat internacional a causa, parcialment, a la seva accessibilitat. Va despertar interès en cineastes desconeguts en suggerir que un pot realitzar una pel·lícula de qualitat sense dependre de grans pressupostos com els de Hollywood. Els directors utilitzen els subsidis de governs europeus i el finançament dels canals de televisió en el seu lloc. Dogma era l'intent més audaç i conspicu de reinventar el cinema des de Jean-Luc Godard.

Les pel·lícules Dogma, es caracteritzen per lluir un certificat que atorga l'autenticitat del projecte i d'un nombre de matrícula. Aquest certificat l'expedeix un comitè de jutges que valoren la pel·lícula i verifiquen que compleix amb el vot de castedat.

Origen

Els amics Lars von Trier i Thomas Vinterberg van escriure i co-signar el manifest i els seus «vots». Vinterberg va afirmar que ells van escriure les peces en 45 minutos.3 El manifest inicialment imitava la redacció de l'assaig «Une certaine Tendance du cinéma français» (1954) de François Truffaut, publicat a la revista francesa Cahiers du Cinéma. Van anunciar el moviment Dogma el 13 de març de 1995 a París, en la conferència Li cinéma vers són deuxième siècle. El món del cinema es va reunir per celebrar el primer segle de les pel·lícules i contemplar el futur incert del cinema comercial. En una crida per parlar sobre el futur del cinema, Lars von Trier va atreure al públic amb pamflets vermells anunciant el «Dogma 95».

CINEMA D'AUTOR

El cinema d'autor és el cinema en el qual el director té un paper preponderant al basar-se normalment en un guió propi; realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics en la seva obra. El director plasma la seva visió particularíssima, no només del setè art, sinó del món en què viu, o del que vol criticar o enaltir; o bé, dóna un tractament sui generis a altres obres o temes molt utilitzats o de moda en els mitjans massius de comunicació (televisió, internet, cinema, teatre ...). Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen, accepten i els generen grat, però sempre conviden a la reflexió i a la crítica; a més, molts altres autors els utilitzen com a paradigma i perduren en el temps en la consciència col·lectiva de l'espectador.

Origen

En la dècada de 1960, un grup de crítics de cinema francesos, pertanyents a la revista Cahiers du Cinéma i inspirats, entre altres coses, pel text de 1948 "La Cambra Ploma" (Cámera Stylo) d'Alexandre Astruc, comencen a plantejar-se interrogants sobre el rol del "auteur", o realitzador, dins d'una pel·lícula. Aquests crítics s'oposaven a les idees del Neorealisme italià el qual proposava que l'autor cinematogràfic per excel·lència, era aquell capaç de plasmar la realitat tal qual era, sense manipulacions de cap índole, permetent l'espectador interpretés aquesta "realitat" i fixés les seves pròpies conclusions . No obstant això, per a aquest grup de crítics entre els quals figuraven Jean-Luc Godard amb Al final de l'escapada (1960), François Truffaut amb Els 400 cops, (1959), Alain Resnais amb Hiroshima Mon Amour (1959) i Claude Chabrol entre d'altres, el cinema havia de proposar una visió particular de la realitat i revelar la presència un autor-director responsable per la imatges projectades. En aquest sentit, els realitzadors de l'anomenada Nouvelle Vague francesa utilitzaven el mitjà cinematogràfic per expressar opinions i idees en cadascuna de les seves obres.