Ressenyes

LA SAL DE LA TIERRA (Sebastiao Salgado)

Direcció Wil Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. Repartiment Sebastião Salgado. Nacionalitat Brasil, Francia i Italia. Publicació 31-10-2014 Duració 109 min. Gènere Documental. Guió Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. Fotografia Hugo Barbier i Juliano Ribeiro Salgado.

La sal de la tierra és un documental hipnòtic sobre la vida i l'obra fotogràfica de Sebastião Salgado. El fotògraf s'ha dedicat a viatjar duran els darrers 40 anys, i ha estat testimoni d'alguns dels fets més destacats de la historia recent: conflictes internacionals, èxodes... Actualment ha decidit reorientar el rumb i s'ha endinsat al món de la fauna i la flora salvatge com a homenatge al nostre planeta.

Molt poca gent s'atreveix a afirmar que l'ésser humà ha fracassat com a espècie. Salgado n'és un d'ells. Ha fotografiat la fam, la set, l'exili, la violència, l'horror, la bogeria, la mort. Ha captat la màxima misèria, deixant-se emportar pels racons del continent africà per la seva malaltia i misteri.

Després de repoblar els arbres i els terrenys Brasilers dels seus pares, juntament amb la seva esposa Léia Qanick, deixà enrere la carrera de l'ésser humà per centrar-se en la naturalesa. Demostrant que l'home també pot crear i no únicament destruir. Aquesta es la conclusió final de la qual s'alimenta el documental.

El documental retrata Salgado, la seva manera de treballar i analitza les seves obres. Aquest documental relata una historia real, basada en intencions socials i critiques.

Salgado dóna molta importància a la llum i a les ombres, treballa en blanc i negre, i segons ell, la llum, i les ombres, pinten la imatge. Sent la necessitat de fixar-se en tot abans de fer la fotografia, observar la profunditat de camp, l'escenari de la imatge. Com a exemple, puc recordar que es trobava en zones fredes, glaçades, esperant fotografiar les foques i lleons marins, però la presència d'un ós polar les va espantar i va haver d'esperar-se, perquè encara que l'ós fos interessant de fotografiar, faltava d'un escenari adequat, no hi havia res al paisatge, i Slgado se sentia frustrat, perquè segons ell, la imatge que pogués captar no seria bona i no tendria sentit.

INDOCHINE-COLLEGE BOY (Explicit)

Indochine- College boy és un curtmetratge o bé videoclip, segons l'opinió de cadascú. La cançó es diu "pop new wave" o "synthpop" d'ambient bastant fosc i crescendo en la seva construcció musical. Pel que fa la grabació, va ser dirigida per Xavier Dolan i va ser publicada exclusivament per Le Parisien. La grabació és el que impacta més, tant, que no veus res més que el patiment per el que va passant aquest noi.

Tracta d'escenes molt violentes en les quals és víctima un estudiant, per part dels seus companys d'aula. Des d'un simple projectil de paper llançat sobre la víctima en plena hora de classe, en presència del professor, fins al casiller destrossat, i les pallisses passades i massa dures. Altres estudiants segueixen amb les seves activitats normals en total indiferència (els que estan embenats), i quan fa alguna cosa que el fa sentir bé (en aquest cas marcar un punt) li llençen la pilota a la cara. La humiliació continua fins crucificar i disparar mentre altres estudiants no fan més que filmar les escenes d'horror. El noi acaba mort i penjat i els demés ho enregistren cegament.

Predomina el blanc i negre, tirant a tons de gris en tot el clip. Encuadrat ben petit, per fer l'efecte d'escola antiga, religiosa, uniformada i de classe ben estant.

Mou la càmara de forma que ens crea lentitud com si tot passes ben a poc a poc, comença amb plans detall a l'escena de la classe (la trena de la nena, el paper arrugat).

Graba des d'un angle de darrere els personatges peró tirant cap al costat, lentament, girant. Juga amb la profunditat de camp, en tot moment es veu el noi, essent colpejat amb els papers que llançen els seus companys.

Evidentment, el que l'autor vol criticar és el bullying. La gent veu aquestes situacions, però a la vegada esta cega, ja que pocs cops s'atreveixen a reaccionar per buscar solucions o ajudar a qui les pateix. A poca gent li agrada veure la veritat. Aquest curtmetratge la mostra, i ho fa a través de metàfores exagerades de les situacions. És xocant i alliçonador.

Veiem com actuen els agressors i creadors del patiment del protagonista (tot i que les imatges ho exageren). Com reacciona el protagonista davant d'aquesta situació; sense dir res a casa ni buscar ajuda, únicament tancant-se a casa i pegant l'aire. I per altre banda, a resposta de tota la gent que viu al voltant d'aquestes accions, els quals en són conscients i no reaccionen.

MOMMY

El director de Mommy és Xavier Dolan, un noi molt jove de 26 anys. A la seva edat ja és actor, productor, director i guionista. Ha dirigit 5 pel·lícules i ha rebut molts premis importants.

Mommy és una pel•lícula de drama canadiense del 2014 protagonitzada per Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon i Suzanne Clément.

Argument

En una Canadà fictícia, s'aprova un llei que permet que els pares incapaços de controlar els seus fills problemàtics els internin en un centre especial. No obstant això, Diane, una mare vídua amb caràcter, decideix educar ella mateixa al seu fill adolescent Steve, un noi de quinze anys embogit, violent, incontrolable, sempre a punt d'explotar. Steve és un nen que pateix ADHD, un trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat que pot arribar a resultar molt violent. Kyla, la veïna de davant de casa seva, li ofereix la seva ajuda a Die. La relació entre els tres es farà cada vegada més estreta, sorgint preguntes sobre el misteri de la seva vida.

Crítica

Mommy et posa a la vora d'un atac de nervis, tot i que també, dins de tota la bojeria, et fa enamorar de tots els personatges deixant un gust d'amor i tendresa.

El més interesant és el format trencador que utiliza el director de pantalla quadrada. Al principi sembla un error del projeccionista, però poc a poc fa que els intèrprets quedin constrets d'una manera inusual i agradable per a l'espectador.

És una pel·lícula desordenada i excessiva al voltant d'aquest odiós personatge, el nen Steve, del qual no pots apartar els ulls.

LAS VIDAS DE GRACE

Las vidas de Grace és una pel·lícula de gènere dramàtic escrita i dirigida per Destin Cretton. Esta feta l'any 2013 a Estats Units. El seu títol original és Short Term 12. Els intèrprets són Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel i Harold Cannon.

La pel·lícula tracta d'una noia d'uns 20 anys que treballa com a supervisora en Short Term 12, un centre d'acollida per adolescents en situació de vulnerabilitat. Ella gaudeix molt amb el seu treball i viu entregada a la cura dels nens. Però, al mateix temps, porta amagat un passat conflictiu que l'angoixa cada vegada més. A través de l'ingrés al centre d'una noia intel·ligent i inquieta, Grace s'adona que no pot seguir eludint els problemes que arrossega des de la infància.

Aquesta pel·lícula és un drama que reflecteix com és la realitat, però a la vegada també inclou escenes d''humor i diàlegs que fan que deixis de pensar en tot el que està passant, això alleugera la tristesa dels espectadors i també ajuda als personatges. A més, el guionista mai vol mostrar moments de drama absolut com podem veure en altres films, sinó que, acompanyat d'aquest humor durant tota la pel·lícula, el guionista fa que dos dels moments més difícils per a l'espectador, que són quan dos dels nens que estan ingressats expliquen que els passava abans d'estar ingressats, no siguin tan dramàtics. Utilitza un element a part per explicar-ho, en el cas del noi, canta un rap on explica el que li passava amb se mare, i en el cas de la noia, explica el que li feia el seu pare a través d'un conte metafòric que tracta d'un pop i un tauró.

Durant tot el film, la càmera està en constant moviment, i això fa que el públic interioritzi més la història i els sentiments dels personatges.

Respecte als colors, al principi veiem uns tons càlids però amb una mica de lluminositat. Aquesta lluminositat la va perdent al llarg de la pel·lícula, donant un tot dramàtic a la història. Després, a l'escena final, recuperem aquesta lluminositat, i això fa recuperar a l'espectador una mica d'alegria i somriure.

L'última cosa a comentar sobre la pel·lícla és que comença i acaba de la mateixa manera, encara que a l'escena del final hi ha un petit canvi on l'autor ens vol explicar que la vida dels supervisors i la dels nens ja no és tan trista, ha canviat. Amb aquest fet podem entendre dues coses diferents. La primera, que les seves vides són un cercle que no es deixarà de repetir, que cada dia passaran coses diferents i mai s'acabarà perquè la vida és així de dura, i es tracta d'anar superant tots els reptes. I la segona, que el pitjor ja ha passat i partir d'ara, seguiran havent-hi problemes, però els veurem d'una altra manera i els enfrontarem amb dos dits de front.

SEBATIÀ SALGADO

"Els albatros viatgers (Diomedea exulans) fan gala de la seva envergadura, la més gran de totes les aus voladores de la terra (entre 2,5 i 3,5 metres).

Illa de Saddle. Geòrgia del Sud. 2099."

Enquadrament: Horitzontal.

Fora de camp: Continuïtat del camp amb herba i més aus.

Composició: El més important són les aus, enacara que no estan gairebé al centre de la imatge. Obsevem també un llarg i bonic paissatge de mar i muntanyes.

Punt de vista: L'autor ha fet la fotografia clarament des del derrere de les aus, agafant així el moment del petó amb el preciós paissatge de darrera.

Enfocament: Tota la imatge és nítida, però el que més resalta són les dues aus. Hi ha molta profunditat de camp, on veiem el paissatge de mar i munanyes que no podem dir que està borrós, però sí menys nítid que les aus.

Llum i colors: La imatge es veu amb molta claretat i està captada en blanc i negre.

"Iguana marina (Amblyrhynchus cristatus).

Arxipèlag de les Galápagos. Equador. 2004."

Enquadrament: Vertical.

Fora de camp: Continuïtat de la roca i de la iguana i suposadament, aigua.

Composició: L'únic que es veu és una pota de la iguana, al centre de la imatge. Clarament, l'autor volia centrar la nostra atenció únicament en la pota.

Punt de vista: La imatge és un pla detall, on l'autor ens mostra clarament la pota de la iguana. No té profunditat de camp.

Enfocament: És una imatge molt nítida, on es mostra la pota amb detall, res més.

Llum i colors: La imatge es veu amb molta claretat i està captada en blanc i negre.

MUSEU DEL DISSENY

El Museu del Disseny de Barcelona, ubicat en el nou edifici de la plaça de les Glòries catalanes, conserva més de 70.000 objectes. Són productes obtinguts de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.

Cal destacar que a diferència d'altres museus, el gran fons d'aquest és fruit de donacions de col·leccionistes, empreses... És un museu consagrat a la cultura, sovint de l’entorn quotidià.

Museu del Disseny de Barcelona.

L'edifici té dues parts: una subterrània, que aprofita el canvi de nivell provocat per la remodelació de la plaça, i una altra que emergeix sobre el nivell del carrer, amb una forma de paral·lelepípede. Alhora, la coberta de la planta subterrània és un espai públic, que està tapissada amb una catifa verda feta amb elements naturals o artificials que garanteixen la sostenibilitat i el fàcil manteniment. Així mateix, s'hi instal·la un llac que serveix per relacionar els diversos nivells de l'edifici.

El el museu trobem diversos projectes organitzats en els 5 àmbits del disseny:

1. Disseny gràfic i comunicació audiovisual

2. Art i Artesania

3. Modafad

4. Disseny de l'espai (Arquitectura, urbanisme i interiorisme)

5. Disseny de producte (Disseny industrial)

OBRES

NOM O TÍTOL DEL PROJECTE:  Carnaval de Vilanova i la Geltrú.

AUTOR: Cocolia.

ÀMBIT A QUE PERTANY: Creativitat publicitària.

TENDÈNCIA: Publicitat.

QUINA RELACIÓ TÉ FORMA-FUNCIÓ: És un quadre molt clar, que crida l'atenció des del primer segon pels seus colors, que són simples però llampants, i per la seva forma, la qual té una caracterització especial. El dibuix és una màscara de Carnaval, i l'objectiu és fer publicitat sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, així que està ben fet.

TRACTAMENT DELS MATERIALS: Paper, tinta, programa de disseny gràfic.

RELACIÓ AMB L’ERGONOMIA (PROPORCIONS HUMANES I MESURES): 75 cm per 50 cm.

QUINS ANTECEDENTS CONEIXES: Mai he estat en aquest Carnaval, però el quadre m'inspira de conèixer-lo. Crec que l'objectiu de l'anunci està molt ben aconseguit. És un dibuix molt ple i molt decorat però que a la vista es fa molt simple.
ES UN PROCES ARTESÀ O BÉ INDUSTRIAL: Industrial.

DE QUINA NECESSITAT SORGEIX I QUIN PROBLEMA RESOL: Imatge d'una màscara de carnaval estrambótica. Pels voltants de la imatge podem observar publicitat sobre els dies que es fa el Carnaval i més informació.


VALORACIÓ DE L’EXPOSICIÓ: Imatge molt ben buscada i molt eficaç. Aconsegueix el seu objectiu i et desperta la curiositat de com serà. Sencill però bonic.

LA REALITAT INVOCABLE
Exposició al MACBA

La realitat i la seva representació, la realitat i la seva mediatització són alguns dels grans temes que, des de l’art, ens mantenen ocupats. L'exposició “La realitat invocable” explora possibles perspectives de la realitat des de les pràctiques artístiques a través d’una selecció d’obres d’artistes pertanyents a diferents contexts i generacions.

És una exposició molt interessant, que ens fa pensar i reflexionar sobre com és la realitat, i com podria ser si…

En l’exposició hi ha les següents obres:

“Como si fuera de Beckett” de LUTZ MOMMARTZ.

Un vídeo on surt una parella que ha passat uns dies separades després d’haver discutit fortament. Acaben dient-se tot el que creuen de l’altre, i el resultat és la seva separació.

Aquest vídeo està molt bé per iniciar l’exposició, ja que fa reflexionar sobre la realitat que mai s’havien arribat a dir, i et fa pensar en les circumstàncies que estàs vivint ara mateix, i que són semblants a aquesta.

“La chica que masca chicle” JHON SMITH.

Un altre vídeo que comença ensenyat paisatges, deixant molt de temps per cada un d’ells, i de mica en mica, va accelerant de manera que es veien molts paisatges.

Aquest vídeo representa el pas del temps i és un altre element que atrapa la teva atenció.

“Impresión por chorro de tinta sobre papel” de RAFEL G. BIANCHI.

Un seguit de quadres en el qual, l’important d’ells no són els grans monuments o paisatges que hi apareixen, sinó la figura de l’actor a uns quants metres de l’objectiu, la qual, en cada imatge, és diferent, per la dificultat d’arribar-hi amb el temps que té abans que es llanci la fotografia.

Aquesta obra és impressionant, te n'adones que a vegades no t’has de fixar en el que tens a simple vista, sinó endinsart-hi per descobrir els seus secrets.

“Chistes de vacas i pintores. Cabirol reenactment” de RAFEL G. BIANCHI.

Un quadre que l’autor ha pintat moltíssimes vegades, buscant la perfecció i la semblança a la realitat. Però la veritat, és que mai es pot aconseguir aquest perfeccionisme.

Aquesta obra et fa reflexionar bastant sobre els teus somnis i les teves expectatives, que no han de ser molt altes ni molt perfectes, perquè llavors, mai es compliran.

“Autorretrato pendiente” de JILL MAGID.

Aquesta obra és impactant. Es basa en què l’artista, quan es mori, vol que es converteixin les seves cendres en un diamant, que serà col·locat en un anell. Tot això, està demostrat amb uns documents de l’anell i la forma de lanell desitjat per l’artista.

Amb aquest tema que impressiona tant t’hi pots passar una bona estona reflexionant.

“Creación de la cooperativa Ca l’Àfrica Vinilo y tinta impresa sobre papel” de NÚRIA GÜELL.

Aquesta obra és una simple informació. Sobre una cooperativa que ajuda a la gent pobre d’Àfrica d’avui en dia, i el text exposat t’hi fa pensar bastant.

“Saber que yo existía…” de MIEREIA SALLARÈS.

Una reflexionant obra sobre la vida quotidiana. Hi ha un vídeo projectat sobre moltes escenes quotidianes d’un home, i tres fotos en les quals sempre surt el mateix cartell.

Aquesta obra et fa pensar en un fet en el qual mai pensem: la quotidianitat, i això et porta al món que tu mateix et crees.

De simulacres i obsessions

Glòria Giménez

Glòria Giménez

A la tercera planta de la Sala Ciutat hi ha algunes de les peces que van formar part de l’exposició De simulacres i obsessions amb una nova disposició i nous elements que confio que enriqueixin l’exposició.

Em segueix interessant el simulacre, entès com a acció paral·lela a la realitat, fictícia i real alhora, que pertany al món de la simulació. Hi podria incloure tant el joc infantil com moltes de les ficcions i mons paral·lels que ens ajuden a ampliar el coneixement i a obrir el camp de les possibilitats. M’agrada pel seu caràcter provisional i no definitiu, a manera d’esbós.

La tècnica del vídeo i de la fotografia utilitzada com a document d’una acció, i alhora com a tècnica que permet incloure trucs visuals, que permet crear des d’escultures efímeres com les de la pila de roba, a experiments visuals a partir de l’efecte mirall que proporciona el mateix ordinador.

La utilització de molts tipus de materials, així com l’apropiació d’imatges d’altres autors, és una constant que m’ha acompanyat des de fa anys, quan vaig començar a realitzar muntatges en vidre i fotocòpies, que després es van anar transformant en objectes i instal·lacions. Sóc amant dels dobles sentits, l’equívoc, la paradoxa, la reversibilitat o efecte frontissa, els escenaris efímers, la disfressa i el collatge, entès àmpliament com a tècnica de tallar i enganxar. Entenc la pràctica artística com a mitjà que serveix per a explicar històries i alterar la mirada cap allò quotidià, el com pensem, per obrir la ment a noves interpretacions.

http://gloriagimenezcarrillo.wordpress.com/

Aquesta exposició tracta sobre la quotidianitat i la normalitat de les coses. L’exposició estava formada per:

- Tres vídeos que no són de l’autora, reproduïts en petit, i a dalt, un de gran o l’autora fa una pila de roba molt alta i aconsegueix que no es caigui. El truc és: Hi ha un pal que les travessa totes i per això s’aguanten. Com no es veu que les travessa al vídeo? Perquè no és un vídeo exactament, és un seguit de fotos que fan l’efecte d’un vídeo seguit. D’aquesta manera, l’autora aconsegueix que sembli real.

Aquesta part em va semblar molt original, tracta l’engany i la saviesa.

- Quatre imatges amb res particular de la vida. Majoritàriament i sortien els seus fills. Per ella, signifiquen petits moments feliços de la seva vida, amb els seus fills.

- Un vídeo del seu fill jugant amb un efecte de l’ordinador. Aquest vídeo és molt curiós i interessant, t’atrapa des del moment en què el veus, ja que no acostuma a ser el més habitual.

- I per últim, una paret amb figures que per ella signifiquen molt. I davant, hi ha escultures que ha fet ella, i que alguna d’elles li agradaria que estigués en una rotonda algun dia.

Aquesta part no la vaig entendre molt i se’m va fer pesada, m’interessaven més les altres parts de l’exposició.

    

Luz Broto

Luz Broto és una artista de permornaces que va estuiar el Batxillerat Artístic-Plàstic al Celestí Bellera. Es dedica a fer performances perquè és el que la motiva, algunes són per encàrrec i altres de la seva voluntat. La majoria són il·legals.

http://www.luzbroto.net/

Ens va explicar moltes de les seves experiències fent performance, aquestes en són algunes:

- Atravesar ese bosque esa noche

Consisteix en entrar amb un grup de set persones i una càmera de visió nocturna a un antic aeroport la nit del 8 de juny de 2012, saltant les tanques i travessant un bosc, per dormir en un vell hangar on l'endemà es projectarà sense editar el vídeo registrat.

- Detenerse en los tejados

Consisteix en pujar al terrat de diversos edificis d'habitatges, situar-se en la vora i romandre immòbil per un breu lapse de temps.

El terrat és el punt més alt de l'edifici, normalment un zona restringida i no habilitada per al seu ús. Aquí s'utilitza com a lloc (espai que pot ser ocupat per un cos) on estar, on invertir la funció de l'arquitectura, per mostrar la relació d'escala del paisatge urbà amb un cos que, sovint, pot passar inadvertit.

Los inocentes

Los inocentes és un nou projecte col·lectiu portat a terme per 12 estudiants de l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) com a treball de fi de carrera. Una pel·lícula situada al subgènere del "slasher".

Sinopsis: Nou joves volen anar a esquiar el dia dels innocents, però es perden i decideixen anar-se'n de festa a un alberg abandonat, anomenat “12 Colinas”. Els rumors diuen que, cada 28 de desembre, una maledicció posseeix l'edifici. Els joves ignoren l’advertència. Tot es festa, sexe i alcohol fins que comencen a ser víctimes de macabres bromes assassines.

Directors Carlos Alonso Dídac Cervera Marta Díaz de Lope Laura García Eugeni Guillem Ander Iriarte Gerard Martí Arnau Pons Marc Pujolar Marc Martínez Rubén Montero Miguel Sánchez

Ens trobem davant d'un llargmetratge ple de clixés del gènere, amb un guió simple i totalment previsible. És una successió de tòpics del cinema de terror, més concretament, del “slasher”. El que té mèrit és el fet que la distribució d’escenes entre els 12 directors no es noti a l’hora de veure el film. Tot i així, en la meva opinió, és molt típic i simple.

Ramón Aumedes

El 28 d'octubre vam anar a veure una exposició d'art contemporàni de Ramón Aumedes, un artista reconegut per ser un gran escultor de gegants i caps grossos. A mi em va cridar l'atenció la segona obra que vam veure, la dels quadres que representaven marcs. Em va semblar molt interesant el fet que representéssin cada un una cosa diferent. I també els marcs que hi havia llençats al terra, just davant dels quadres.

Jo ho vaig entendre com si fóssin unes portes que et podien portar a llocs diferents, però havies d'estar segur de voler entrar-hi, perquè els papers que hi havia al terra eren totes les persones que havien decidit passar però en realitat ells no volien agafar aquell camí, es veien obligats.

Era una reflexió sobre el que volies fer tú. Havies d'agafar la porta del camí que estiguésis segur d'agafar, no el del camí que creus que t'anirà bé, sinó el que saps que t'agradarà, puguis triunfar o no.

Art, dos punts

De l'exposició d'"Art, dos punts" del caixa Fòrum de Barcelona em van cridar molt les aixetes. Hi havia dues aixetes, una de més gran i un altre de més petita. Em vaig imaginar el seu significat, i comque estaven brutes, vaig imaginarme la brutícia del dia, del mes, de l'any i de la vida. És a dir, "brutícia" és una metàfora, el que vull dir és que tot el que no vols fer, el que no t'agrada, el que no vols veure, el que no vols viure i el que no vols sentis, ets lliure de llençar-ho a l'aixeta perque s'envagi i no torni mai més. Així ens alliberem del mal que ens fa tot el que no ens agrada i ens ho treiem de sobre.